segles abans de la nostra era, la vall del Tenes era un lloc habitat per adoradors de la deessa de l'amor, Venus, els indrets preferits dels quals per residir-hi eren o bé el mar, insondable, infinit; o bé les muntanyes verges, plenes de boscos, torrents, gorgs i salts d'aigua. Així doncs, l'entorn dels Cingles de Bertí era un emplaçament ideal per a aquests adoradors de la dea, de manera que era habitual veure córrer per aquestes contrades homes i dones nuus, fades i nimfes, tots embriagats de l'amor insuflat per Venus.
Però després de la mort de Crist a la creu els seus seguidors començaren a difondre la paraula del Senyor per tot l'Imperi Romà, per tal de netejar-lo de paganisme i que els seus habitants poguessin abraçar la vertadera fe.
Aquests primers cristians, al límit de l'extenuació degut a les persecucions per part de les autoritats de l'Imperi de les quals eren víctimes, trobaren un mur insondable en la seva tasca de propagadors del cristianisme a la vall del Tenes, plena d'éssers immortals.
D'aquesta manera, l'arcàngel Miquel, el de més alt grau d'entre tots els arcàngels, hagué d'encarregar-se personalment de la purificació de la vall del Tenes. Així doncs, equipat amb una armadura de general romà, per darrere la qual emergien les seves lluents ales angelicals, i armat amb l'espasa i la llança, baixà dels cels als Cingles de Bertí amb l'objectiu d'eradicar l'adoració a la deessa Venus i difondre la paraula vertadera.
L'arcàngel convertí homes i dones dirigint-los dolces paraules plenes de fe; no obstant, aquells qui es trobaven tan posseïts per l'amor de la dea que era impossible que en algun moment de la seva vida es convertissin, eren travessats per la seva llança o tallats per la seva espasa. Finalment, l'arcàngel s'enfrontà a les nimfes i fades que poblaven la zona. No podien ésser convertides al cristianisme, ni tampoc podia donar-les mort, doncs eren immortals, de manera que l'arcàngel decidí enfonsar-les al fons dels gorgs. En acabada la seva feina, l'arcàngel tornà als cels, a esperar el dia del Judici Final, en el qual serà jutge.
Els conversos, agraïts a l'arcàngel per haver-los alliberat del paganisme i portat la salvació i la vertadera fe, construïren una església dedicada a ell, presidint tota la vall, a la qual també donaren el seu nom.
Però les nimfes i fades continuen encara en vida al fons dels gorgs, i els seus cants es poden escoltar les nits de Lluna plena, tractant d'atreure l'atenció de qualsevol que pugui escoltar-les. Si algú s'apropa als gorgs i intenta ajudar-les, és arrossegat al fons per sempre més, amb elles.
 |
| Un dels salts d'aigua que poblen de la zona |
Aquests primers cristians, al límit de l'extenuació degut a les persecucions per part de les autoritats de l'Imperi de les quals eren víctimes, trobaren un mur insondable en la seva tasca de propagadors del cristianisme a la vall del Tenes, plena d'éssers immortals.
D'aquesta manera, l'arcàngel Miquel, el de més alt grau d'entre tots els arcàngels, hagué d'encarregar-se personalment de la purificació de la vall del Tenes. Així doncs, equipat amb una armadura de general romà, per darrere la qual emergien les seves lluents ales angelicals, i armat amb l'espasa i la llança, baixà dels cels als Cingles de Bertí amb l'objectiu d'eradicar l'adoració a la deessa Venus i difondre la paraula vertadera.
 |
| Vista del paisatge característic dels Cingles de Bertí |
Els conversos, agraïts a l'arcàngel per haver-los alliberat del paganisme i portat la salvació i la vertadera fe, construïren una església dedicada a ell, presidint tota la vall, a la qual també donaren el seu nom.
Però les nimfes i fades continuen encara en vida al fons dels gorgs, i els seus cants es poden escoltar les nits de Lluna plena, tractant d'atreure l'atenció de qualsevol que pugui escoltar-les. Si algú s'apropa als gorgs i intenta ajudar-les, és arrossegat al fons per sempre més, amb elles.
Llegenda de la Vall de Núria
 |
| El santuari de la Vall de Núria |
La Vall de Núria és un indret que es troba als Pirineus, a 1964 metres per sobre del nivell del mar, i és envoltada per cims de gairebé 3000 metres d'alçada. A la Vall hi podem trobar el santuari de la Mare de Déu de Núria juntament amb un hotel, en un entorn tranquil, doncs es troba a l'alta muntanya i no hi ha cap automòbil, ja que només es pot accedir o bé a peu o bé amb el tren cremallera; i, a més a més, l'entorn és respectuós amb el medi ambient, donat que l'energia elèctrica emprada és generada en una central hidroelèctrica, les aigües es depuren, es seleccionen els residus... Es realitzen diverses activitats d'oci a la Vall de Núria: a l'hivern, esquí, sobretot, doncs la Vall compta amb més de quatre quilòmetres de pistes esquiables; i a l'estiu tir amb arc, passeigs a cavall o en barca al llac artificial... També és possible fer excursions als diversos cims que envolten la vall, tot i que és recomanable fer-les amb bon temps. Així doncs, la Vall de Núria és un indret esplèndid per gaudir d'un dia o dies d'esplai, ja sigui en família o amb amics.
Sant Gil nasqué a Atenes l'any 640, en el si d'una família amb mitjans econòmics, però quan comptava vint anys els seus pares moriren i ell donà tots els béns heretats als pobres i marxà a la Provença, on fundà un monestir. Per tal de viure en la pau i la tranquil·litat d'una vida eremítica, amb una creu com tota possessió, partí de Provença i, caminant, arribà a Núria, on s'instal·là cap a inicis del segle VIII.
Sant Gil vivia en una cova, lliurat a la oració i a la fabricació de les seves pròpies icones, entre les quals es trobava la Mare de Déu de Núria; a més, compartia els seus àpats, que consistien en gra cuinat en una olla, amb els pastors de la zona, als quals avisava de l'hora de dinar fent sonar una campana.
Però la seva estança a la Vall només es perllongà durant quatre anys, doncs els arrians començaren a empaitar Sant Gil i aquest hagué de fugir, retornant a la Provença. Abans de marxar, emperò, per tal que els seus perseguidors no trobessin i destruïssin les relíquies que tant treball li havia costat fabricar, les va amagar.
Encara que no els cercaren explícitament, els tresors continuaren amagats tant per als musulmans, que conqueriren poc després de la marxa de Sant Gil la península Ibèrica, com per als francs, que reconquistaren els comtats de Girona i Barcelona al segle IX.
L'any 1072, Amadeu, oriünd de Damasc, tingué un somni en el qual un àngel se li aparegué i li demanà que anés a Núria i edifiqués una capella en honor a la Verge; també li digué que en aquest indret hi trobaria les relíquies amagades per Sant Gil tres segles enrere, senyalades amb una roca blanca.
Així doncs, Amadeu emprengué el llarg viatge cap a Núria i, un cop hi arribà, començà a viure a la mateixa cova on ho havia fet Sant Gil. Amb l'ajuda dels pastors construí una petita ermita dedicada a la Mare de Déu i un aixopluc per a ells, però tot i cercar-les febrilment, no aconseguí trobar les relíquies del sant.
Amadeu hagué de marxar de l'indret, no sense arengar prèviament als pastors que continuessin cercant les relíquies, de manera que els pastors continuaven acudint a l'ermita; a més a més eren molt devots i l'aixopluc els oferia molt bona protecció davant les inclemències del clima.
Succeí llavors un dia, set anys després de l'arribada d'Amadeu, mentre els pastors reposaven a la Vall, que un brau fogós de pèl vermell començà a remugar i a colpejar amb la seva peülla una paret de roca. Els pastors interpretaren aquell fet com un senyal i no dubtaren ni un moment en agafar les seves eines i començar a foradar allà on el brau colpejava.
Després d'hores picant la roca, els pastors descobriren una cova de la qual sorgia un resplendor. Una mica esporuguits entraren i dins veieren que la llum la desprenia la talla de la Mare de Déu de Núria, al costat de la qual trobaren l'olla, la creu i la campana de Sant Gil.
Donant gràcies a Déu amb llàgrimes als ulls per la troballa, que tant d'esforç i paciència els havia costat, els pastors agafaren les relíquies i les portaren a l'ermita, on foren objecte de veneració, cosa que s'ha vingut fent des d'ençà.
Sant Gil nasqué a Atenes l'any 640, en el si d'una família amb mitjans econòmics, però quan comptava vint anys els seus pares moriren i ell donà tots els béns heretats als pobres i marxà a la Provença, on fundà un monestir. Per tal de viure en la pau i la tranquil·litat d'una vida eremítica, amb una creu com tota possessió, partí de Provença i, caminant, arribà a Núria, on s'instal·là cap a inicis del segle VIII.
Sant Gil vivia en una cova, lliurat a la oració i a la fabricació de les seves pròpies icones, entre les quals es trobava la Mare de Déu de Núria; a més, compartia els seus àpats, que consistien en gra cuinat en una olla, amb els pastors de la zona, als quals avisava de l'hora de dinar fent sonar una campana.
 |
| La Mare de Déu de Núria |
Encara que no els cercaren explícitament, els tresors continuaren amagats tant per als musulmans, que conqueriren poc després de la marxa de Sant Gil la península Ibèrica, com per als francs, que reconquistaren els comtats de Girona i Barcelona al segle IX.
L'any 1072, Amadeu, oriünd de Damasc, tingué un somni en el qual un àngel se li aparegué i li demanà que anés a Núria i edifiqués una capella en honor a la Verge; també li digué que en aquest indret hi trobaria les relíquies amagades per Sant Gil tres segles enrere, senyalades amb una roca blanca.
Així doncs, Amadeu emprengué el llarg viatge cap a Núria i, un cop hi arribà, començà a viure a la mateixa cova on ho havia fet Sant Gil. Amb l'ajuda dels pastors construí una petita ermita dedicada a la Mare de Déu i un aixopluc per a ells, però tot i cercar-les febrilment, no aconseguí trobar les relíquies del sant.
Amadeu hagué de marxar de l'indret, no sense arengar prèviament als pastors que continuessin cercant les relíquies, de manera que els pastors continuaven acudint a l'ermita; a més a més eren molt devots i l'aixopluc els oferia molt bona protecció davant les inclemències del clima.
 |
| La Vall de Núria vista des d'una muntanya circundant |
Després d'hores picant la roca, els pastors descobriren una cova de la qual sorgia un resplendor. Una mica esporuguits entraren i dins veieren que la llum la desprenia la talla de la Mare de Déu de Núria, al costat de la qual trobaren l'olla, la creu i la campana de Sant Gil.
Donant gràcies a Déu amb llàgrimes als ulls per la troballa, que tant d'esforç i paciència els havia costat, els pastors agafaren les relíquies i les portaren a l'ermita, on foren objecte de veneració, cosa que s'ha vingut fent des d'ençà.
