Galeria

Castell de Barn, Castell del compte Dràcula (Transilvania)

Castell de Kumamoto (Japó)

                                                                                   












Castell de Windsor ( Inglaterra)




                                                                                 

       



Castell de Blair (Escocia)





                                                                                   




 Castell de Sully (França)







                                                                             





Castell de Chambord (França)
                                                       











 Castell d'Ashford                                                    

LLegendes

Llegenda de Sant Miquel de Fai

segles abans de la nostra era, la vall del Tenes era un lloc habitat per adoradors de la deessa de l'amor, Venus, els indrets preferits dels quals per residir-hi eren o bé el mar, insondable, infinit; o bé les muntanyes verges, plenes de boscos, torrents, gorgs i salts d'aigua. Així doncs, l'entorn dels Cingles de Bertí era un emplaçament ideal per a aquests adoradors de la dea, de manera que era habitual veure córrer per aquestes contrades homes i dones nuus, fades i nimfes, tots embriagats de l'amor insuflat per Venus.

Un dels salts d'aigua que poblen de la zona

Però després de la mort de Crist a la creu els seus seguidors començaren a difondre la paraula del Senyor per tot l'Imperi Romà, per tal de netejar-lo de paganisme i que els seus habitants poguessin abraçar la vertadera fe.

Aquests primers cristians, al límit de l'extenuació degut a les persecucions per part de les autoritats de l'Imperi de les quals eren víctimes, trobaren un mur insondable en la seva tasca de propagadors del cristianisme a la vall del Tenes, plena d'éssers immortals.

D'aquesta manera, l'arcàngel Miquel, el de més alt grau d'entre tots els arcàngels, hagué d'encarregar-se personalment de la purificació de la vall del Tenes. Així doncs, equipat amb una armadura de general romà, per darrere la qual emergien les seves lluents ales angelicals, i armat amb l'espasa i la llança, baixà dels cels als Cingles de Bertí amb l'objectiu d'eradicar l'adoració a la deessa Venus i difondre la paraula vertadera.

Vista del paisatge característic dels Cingles de Bertí

L'arcàngel convertí homes i dones dirigint-los dolces paraules plenes de fe; no obstant, aquells qui es trobaven tan posseïts per l'amor de la dea que era impossible que en algun moment de la seva vida es convertissin, eren travessats per la seva llança o tallats per la seva espasa. Finalment, l'arcàngel s'enfrontà a les nimfes i fades que poblaven la zona. No podien ésser convertides al cristianisme, ni tampoc podia donar-les mort, doncs eren immortals, de manera que l'arcàngel decidí enfonsar-les al fons dels gorgs. En acabada la seva feina, l'arcàngel tornà als cels, a esperar el dia del Judici Final, en el qual serà jutge.

Els conversos, agraïts a l'arcàngel per haver-los alliberat del paganisme i portat la salvació i la vertadera fe, construïren una església dedicada a ell, presidint tota la vall, a la qual també donaren el seu nom.

Però les nimfes i fades continuen encara en vida al fons dels gorgs, i els seus cants es poden escoltar les nits de Lluna plena, tractant d'atreure l'atenció de qualsevol que pugui escoltar-les. Si algú s'apropa als gorgs i intenta ajudar-les, és arrossegat al fons per sempre més, amb elles.

Llegenda de la Vall de Núria

El santuari de la Vall de Núria

La Vall de Núria és un indret que es troba als Pirineus, a 1964 metres per sobre del nivell del mar, i és envoltada per cims de gairebé 3000 metres d'alçada. A la Vall hi podem trobar el santuari de la Mare de Déu de Núria juntament amb un hotel, en un entorn tranquil, doncs es troba a l'alta muntanya i no hi ha cap automòbil, ja que només es pot accedir o bé a peu o bé amb el tren cremallera; i, a més a més, l'entorn és respectuós amb el medi ambient, donat que l'energia elèctrica emprada és generada en una central hidroelèctrica, les aigües es depuren, es seleccionen els residus... Es realitzen diverses activitats d'oci a la Vall de Núria: a l'hivern, esquí, sobretot, doncs la Vall compta amb més de quatre quilòmetres de pistes esquiables; i a l'estiu tir amb arc, passeigs a cavall o en barca al llac artificial... També és possible fer excursions als diversos cims que envolten la vall, tot i que és recomanable fer-les amb bon temps. Així doncs, la Vall de Núria és un indret esplèndid per gaudir d'un dia o dies d'esplai, ja sigui en família o amb amics.

Sant Gil nasqué a Atenes l'any 640, en el si d'una família amb mitjans econòmics, però quan comptava vint anys els seus pares moriren i ell donà tots els béns heretats als pobres i marxà a la Provença, on fundà un monestir. Per tal de viure en la pau i la tranquil·litat d'una vida eremítica, amb una creu com tota possessió, partí de Provença i, caminant, arribà a Núria, on s'instal·là cap a inicis del segle VIII.

Sant Gil vivia en una cova, lliurat a la oració i a la fabricació de les seves pròpies icones, entre les quals es trobava la Mare de Déu de Núria; a més, compartia els seus àpats, que consistien en gra cuinat en una olla, amb els pastors de la zona, als quals avisava de l'hora de dinar fent sonar una campana.

La Mare de Déu de Núria

Però la seva estança a la Vall només es perllongà durant quatre anys, doncs els arrians començaren a empaitar Sant Gil i aquest hagué de fugir, retornant a la Provença. Abans de marxar, emperò, per tal que els seus perseguidors no trobessin i destruïssin les relíquies que tant treball li havia costat fabricar, les va amagar.

Encara que no els cercaren explícitament, els tresors continuaren amagats tant per als musulmans, que conqueriren poc després de la marxa de Sant Gil la península Ibèrica, com per als francs, que reconquistaren els comtats de Girona i Barcelona al segle IX.

L'any 1072, Amadeu, oriünd de Damasc, tingué un somni en el qual un àngel se li aparegué i li demanà que anés a Núria i edifiqués una capella en honor a la Verge; també li digué que en aquest indret hi trobaria les relíquies amagades per Sant Gil tres segles enrere, senyalades amb una roca blanca.

Així doncs, Amadeu emprengué el llarg viatge cap a Núria i, un cop hi arribà, començà a viure a la mateixa cova on ho havia fet Sant Gil. Amb l'ajuda dels pastors construí una petita ermita dedicada a la Mare de Déu i un aixopluc per a ells, però tot i cercar-les febrilment, no aconseguí trobar les relíquies del sant.

Amadeu hagué de marxar de l'indret, no sense arengar prèviament als pastors que continuessin cercant les relíquies, de manera que els pastors continuaven acudint a l'ermita; a més a més eren molt devots i l'aixopluc els oferia molt bona protecció davant les inclemències del clima.

La Vall de Núria vista des d'una muntanya circundant

Succeí llavors un dia, set anys després de l'arribada d'Amadeu, mentre els pastors reposaven a la Vall, que un brau fogós de pèl vermell començà a remugar i a colpejar amb la seva peülla una paret de roca. Els pastors interpretaren aquell fet com un senyal i no dubtaren ni un moment en agafar les seves eines i començar a foradar allà on el brau colpejava.

Després d'hores picant la roca, els pastors descobriren una cova de la qual sorgia un resplendor. Una mica esporuguits entraren i dins veieren que la llum la desprenia la talla de la Mare de Déu de Núria, al costat de la qual trobaren l'olla, la creu i la campana de Sant Gil.

Donant gràcies a Déu amb llàgrimes als ulls per la troballa, que tant d'esforç i paciència els havia costat, els pastors agafaren les relíquies i les portaren a l'ermita, on foren objecte de veneració, cosa que s'ha vingut fent des d'ençà.

Treballadors

Els treballadors eren majoritàriament camperols, malgrat que també hi havia artesans i comerciants. S'ocupaven de produir i vendre aliments i els productes que necessitava la societat.

Els treballadors formaven part dels no-privilegiats és a dir no teien cap aventatge

CAMPEROLS

Serfs i lliures

En l'edat mitjana, el 90 % de la població estava formada per camperols. Molt pocs camperols eren propietaris de terres. La majoria vivia en un feu i treballaven les d'un senyor. No obstant això, no tenien sempre la mateixa situació.

Alguns camperols eren serfs, és a dir, estaven totalment sotmesos a l'autoritat del senyor. Per exemple, no podien abandonar el feu ni casar-se sense el seu permís. Els serfs treballaven gratuïtament pel senyor cultivant les terres de la reserva senyorial o fent les feines domèstiques. A canvi, el senyor els alimentava i els mantenia molt pobrament. La condició de serfs passava de pares a fills.

Altres camperols eren lliures, fet que els permetia abandonar el feu i tenir autonomia personal. Treballaven els masos de la senyoria i, a canvi, pagaven rendes al senyor, però podien disposar de la resta de la collita. També pagaven el delme a l'Església, un percentatge de la collita.

A vegades, els camperols es rebel·laven contra els seus senyors per tal de millorar la situació en què es trobaven.

La vida de la família camperola

 En general, els camperols vivien en petits pobles, en cases molt pobres fetes de tova, fusta i canyes; aquests habitatges constaven d'una sola habitació en què tota la família menjava i dormia. Els mobles eren molt escassos: algun bagul, una taula i el matalàs on dormien. Era molt habitual que compartissin aquesta mateixa habitació amb els animals domèstics.

Les famílies estaven compostes pel pare i la mare, els fills i, molt sovint, també per altres familiars. El pare era el cap de família i la resta de membres l'havien d'obeir.

Els camperols eren autosuficients, és a dir, produïen tot el que necessitaven. S'alimentaven del que cultivaven i es vestien amb les robes que teixien les dones. I ells mateixos es construïen les cases i es feien els mobles.

Tenien un nivell de vida molt baix. Menjaven malament, i la carn i el peix eren luxes que només es podien permetre en dies especials. Tampoc no tenien medecines. Per tot això, sovint les malalties eren mortíferes i la vida, molt curta: els que superaven els 40 anys es consideraven vells. Qualsevol calamitat (una sequera, una inundació, una epidèmia,una plaga) comportava moltes morts.

La feina al camp

La feina de camperol era molt dura. Tota la família, fins i tot els nens i els vells, treballaven de sol a sol amb eines molt rudimentàries: falçs, dalles, aixades i arades romanes.

Com que no tenien adobs, cada any cultivaven només la meitat de la parcel·la. L'altra meitat es deixava en guaret, és a dir, sense cultivar, perquè la terra recuperés la fertilitat. Això provocava que la producció agrícola fos molt baixa.

Principalment cultivaven cereals: amb el blat i el sègol elaboraven el pa, que era l'aliment principal, i amb l'ordi feien cervesa. També plantaven llegums: mongetes, llenties, cigrons... I als horts hi tenien hortalisses, vinya (amb què elaboraven vi) i fruites.

Els qui estaven més ben situats tenien algun animal: gallines, xais, porcs, vedelles...

ARTESANS


Eren els encarregats de crear objectes com gerros, figures... i vendre-les en el seu petit local.


COMERÇIANTS

tenien com a funció comprar i vendre en ciutats i pobles diferents

Inici

Benviguts al nostre Blog, aquest tractarà sobre els estaments de l'edat medieval.

L'edat mitjana o edat medieval és el període intermedi de la història d'Europa entre l'edat antiga i l'edat moderna. Els seus inicis es marquen per dos grans esdeveniments: l'inici al segle V amb la caiguda de l'Imperi Romà, l'any 476, i el final al segle XV amb la caiguda de Constantinoble, el 1453, o bé amb el descobriment d'Amèrica l'any 1492. El nom va ser posat pels humanistes del Renaixement com a terme despectiu, perquè la consideraven una època fosca compresa enmig de moments d'esplendor cultural.

Clergat

El clergat engloba de forma general a totes aquelles persones que han estat ordenades en el servei religiós. Depenent de la religió, el clergat generalment es dedica als diversos aspectes del ritual religiós, a l'ensenyament o a l'evangelització. Sovint s'ocupen dels grans esdeveniments de la vida com els naixements, la circumcisió, la confirmació, el matrimoni, o la mort. El clergat de la major part de religions treballa dins i fora dels llocs de culte, i se'ls pot trobar realitzant la seva tasca en hospitals, escoles, missions, i fins i tot a l'exèrcit.

L'Església catòlica era una institució que estava present a tota l'Europa occidental.
El papa de Roma era el cap de l'Església i també governava un estat propi, els Estats Pontificis, situats al centre de la península Itàlica. El papa tenia els seus propis exèrcits, però no disposava de gaire poder militar. Ara bé, tenia  molta influència: si considerava que un rei no es comportava adequadament, l'excomunicava, és a dir, l'expulsava de l'Església. L'excomunicació era un càstig molt greu, perquè si un rei era excomunicat els súbdits quedaven alliberats del jurament de fidelitat.
Per sota del papa l'Església estava dividida en dues branques: el clergat secular i el clergat regular

• Els caps del clergat secular eren els bisbes, que controlaven un territori molt extens que controlaven un territori molt extens anomenat diòcesi. Cada diòcesi comprenia diverses parròquies, on els sacerdots desenvolupaven les activitats religioses.
• El clergat regular estava format pels ordes religiosos. Cada orde estava encapçalat per l'abat principal. Per sota d'ell se situaven els superiors que dirigien els monestirs, on vivien els frares i els monjos i les monges 

Els ordes religiosos
L'orde religiós més important durant els primers segles de l'edat mitjana va ser el dels benedictins, fundat per Benet de Núrsia a Itàlia en el segle VI, i que es va estendre per tot Europa.
Cada orde tenia una regla que detallava com s'havia d'estructurar i organitzar, quines eren les obligacions de tots els membres que en formaven part i l'horari en què s'havien de celebrar totes les activitats. Per ingressar en un orde religiós calia jurar obediència a aquesta regla.
La regla dirigia tots els aspectes de la vida quotidiana dels monjos i les monges. Les regles d'alguns ordes decretaven la clausura, i per això els membres que en formaven part vivien sempre en la comunitat religiosa i no podien sortir a l'exterior ni ser vistos per ningú. D'altres establien l'obligació de mendicar, i per això els seus membres havien de passar la major part del temps recorrent els camins demanant almoines per als pobres. La regla també podia imposar la pobresa absoluta, i en aquest cas els membres de l'orde no podien tenir béns materials.
Cada orde vestia un hàbit que l'identificava.

Nobles

El Noble és qui ostenta la condició o el títol de noblesa,que va constituir des de l'antiguitat una alta dignitat,tant com després un concepte«socio-grupal».
A l'edat mitjana,era un dels tres estaments medievals i de l'Antic Règim,juntament amb el clergat i el tercer estat.El seu caràcter preponderat va ser pràcticament abolit ant l'esfera política,davant el qüestionament de la legitimitat del seu domini, enfront del argument de la I1 · lustració.En l'àmbit social la seva influència es va mantenir encara després de les revolucions burgeses i proletàries, malgrat les permanents pressions per eliminar una distinció introduïda entre éssers humans essencialment iguals. Hi han tres tipus de noblesa:

• Noblesa immemorial
• Noblesa de privilegi
• Noblesa de sang

Les seves característiques són les següents:

• Estaven exempts de pits i tributs concernents als plebeus, si bé havien de contribuir per l'objecció de murs, tanques, fonts i ponts.
• No podien ser empresonats per deutes de naturalesa civil, però ho podien ser per les quals procedien de delicte o gairebé delicte i de pits o drets reals, si bé en semblants casos havien de posar-se en presó separada de la destinada als altres.
• Podien anar a la presó per delicte penal (robatori, homicidi, etc.) Però en presó separada dels altres reclusos.
• No podien patir tortures (ser posats a turments).
• No podien ser condemnats a que es desdijesen de la injúria que haguessin fet a un altre.
• Podien usar d'pistoletes de arçó, quan siguin muntats en cavall.
• No podien ser condemnats a mort afrontosa de forca, etc.